2010

La Creació Escènica d’Autor o les Noves Escenes

L’autoria, en el sector de les Arts Escèniques, ha deixat d’associar‐se només al text dramàtic. Els autors, en arts escèniques, ja no s’entenen només com a escriptors dramàtics, sinó també com a escriptors escènics.
Quan la paraula és el signe fonamental de l’escenificació, el text dramàtic esdevé la columna vertebral de la peça. Però cada cop hi ha més autors que volen expressar‐se a través de les Arts Escèniques pels quals la paraula no és el signe fonamental de l’escenificació, sinó que tant importants com ella per expressar‐se, ho són també, per exemple, el vídeo, el moviment o la música.

Aquesta necessitat expressiva dels escriptors escènics ha fet que el suport paper, com a punt de partida de la peça, s’hagi substituït per hipòtesis de treball que es desenvolupen directament a l’escena.

Aquest fet, no només planteja un simple canvi de suport sinó que també comporta, implícitament, una transformació de les gramàtiques escèniques i les metodologies dramatúrgiques. Amb els anys, ha succeït que l’afany d’investigació i superació d’aquests artistes per construir gramàtiques i sintaxis que expressin inequívocament el seu missatge i que s’adaptin millor a la seva expressivitat i manera d’entendre l’escena, ha provocat una revisió i reformulació constant del fet escènic.

Una de les principals conseqüències d’aquesta revisió i reformulació és la interdisciplinarietat, que poc a poc ha anat provocant que les fronteres entre els tres llenguatges principals de les Arts Escèniques (teatre, dansa i circ) i totes les possibles disciplines que d’ells se’n derivin, s’hagin anat fonent per oferir propostes artístiques construïdes a partir d’una gramàtica de signes provinents indiscriminadament de tots ells.

I no només això, a més, ha existit la constant necessitat d’incorporar altres disciplines i llenguatges no implícitament escènics com poden ser, els audiovisuals, la infografia, l’electrònica, l’arquitectura, la música en viu, les arts plàstiques, etc.

Aquesta interdisciplinarietat, ha donat com a conseqüència que aquestes peces s’hagin anat allunyant de les estructures convencionals més o menys presents en l’imaginari col∙lectiu, per donar lloc a noves fórmules dramàtiques que han trencat amb múltiples convencions dramatúrgiques, espacials, temporals, d’interacció entre emissor i receptor, etc.

Al llarg dels anys, aquest afany per trobar noves fórmules expressives pròpies, ha anat forjant tot un elenc molt potent d’autors i autores que ja representa un gruix molt considerable arreu del món, que continua creixent dia a dia i que representa la part més arriscada i, en conseqüència, més fràgil, de les Arts Escèniques.

Aquests professionals investiguen, treballen i desenvolupen els paràmetres que han anat definint i defineixen l’avantguarda escènica; són els artífex de les noves tendències.

Per la seva naturalesa d’autoria i per la seva especificitat gramatical, basada en la investigació, la interdisciplinarietat i en una reformulació dramatúrgica que trenca amb convencions, es fa molt difícil posar una “etiqueta” a aquestes formes d’expressió. Però com és natural, s’ha trobat la necessitat de buscar un epígraf que en certa manera defineixi i acoti la seva activitat, així com denoti aquesta voluntat implícita (no sempre conscient i manifesta per part de l'autor) de que els autors i autores es confrontin constantment amb sí mateixos posant en crisi l’evolució constant de les idees estètiques.

En aquest sentit, hi ha encara latent un gran debat sobre com anomenar a aquesta forma d’autoria i al conjunt de manifestacions escèniques que de la seva pràctica se’n deriven; com hem dit, són difícilment "etiquetables". Fins ara però, la més acceptada o, la més considerada és la de Creació Escènica d’Autor; o, per fer‐ho més proper i entenedor per al públic, Noves Escenes.

Volem dedicar l'SCANNER II a tot aquest substrat creatiu que conforma la Creació Escènica d’Autor a l'Estat espanyol des de 1980 fins al dia d’avui. Volem mostrar els fenòmens més rellevants d’aquests 30 anys i organitzar unes jornades que serveixin, sobretot, per apropar i fer més quotidianes aquest tipus de propostes. I volem apropar-les tant a professionals com al públic.